El Gorg Negre: homenatges literaris

Cada llibre dialoga amb els llibres escrits anteriorment i es presta als diàlegs futur. La literatura és un joc de reescriptures, cites, homenatges... segurament per això a "El Gorg Negre" els protagonistes busquen els orígens i arriben fins a un llibre antiquíssim escrit en fulles de palma, en sànscrit...

 
Però"El Gorg Negre", essent com és una novel·la d'aventura èpica (que en realitat parla del món i de la vida, com totes les novel·les), és també un homenatge literari força explícit a unes quantes obres, autors i gèneres.

D'entrada puc dir que és un homenatge al gènere de cavalleries. I d'aquest, al Lancelot del cicle artúric, a la novel·la Tirant lo Blanc i al Quijote. És un homenatge a Tolkien (El Senyor dels anells, però també el Hòbbit)  i a Jaume Fuster, que se'n reconeixia admirador. Té cites gairebé explícites que ens condueixen al Hamlet de Shakespeare. A El Inmortal de Borges. A Pinya de rosa de Ruyra. I en el fons de diverses històries hi planen les Metamorfosis d'Ovidi.

I especialment, beu a les fonts del llegendari del Montseny i les seves diverses escriptures.

"El Gorg Negre" i el ressons del "Hamlet"

És prou conegut el passatge del "Hamlet", una de les obres mestres de Shakespeare, en què el príncep de Dinamarca s'enginya un recurs per desemmascarar els assassins del seu pare... i ho fa a través d'una representació teatral que porta a escena, en presència de la mare i l'oncle (els veritables culpables d'aquella mort) els detalls secrets de l'enverinament del rei.

"El Gorg Negre" ret homenatge literari a Shakespeare introduint aquest recurs del teatre dins de la ficció per desemmascarar els traïdors. Passa dins la fortalesa de Sant Pere de Vilamajor, en presència del sobirà, Alfons I el Cast, anomenat també "el Trobador".

Diu el text:

"L’escena següent representava un camp obert i mostrava el setge d’una fortalesa. Els assetjants estaven pintats al fresc sobre uns plafons construïts amb morter de calç. I els actors representaven els capitans de la tropa que cantaven i dansaven perquè aviat vencerien la resistència dels assetjats.

Llavors, a través d’un diàleg enginyós i ple de picardia, el capità explicava a cau d’orella al seu confident que aquella mateixa nit, al ple de la lluna, un traïdor els obriria les portes i assassinaria el sobirà...

El públic seguia la representació en silenci tens, amb esgarrifança per la semblança insòlita de les situacions, que va arribar al seu punt màxim quan el confident va demanar:

—I qui és aquest traïdor?

—Ara us en diré el nom —va respondre el comediant que feia el capità...”